Elaborar
un reportatge no és una tasca gens senzilla, especialment quan la
barrera lingüística entre entrevistats i entrevistadors, és a dir,
entre voluntaris i beneficiaris o treballadors locals, és tan alta
com aquí, al sud de l’Índia rural. Tot i així, gràcies a
l'esforç del grup encarregat (en Pepe, l'Alba i en Juan) i la
inestimable ajuda de la Kalaivani, la nostra traductora oficial, onze
dies després de la nostra arribada a Vedanthangal podem afirmar que
el projecte marxa sobre rodes.
L'objectiu
del reportatge és essencialment donar a conèixer Laia Foundation a
un públic tan ampli com ens sigui possible. El primer pas, llavors,
és explicar què es exactament això de la Laia
Foundation: en què consisteixen els
seus projectes, com fan la seva feina i, potser el més important,
quins són els resultats.
Per
això hem entrevistat a gent d’àmbits diversos. Els treballadors:
en Lluís, el director,
sense el qual Laia Foundation no existiria; en Yuvaraj, secretari de
la fundació i peça essencial per la coordinació dels projectes; la
Priya, supervisora dels centres de reforç i coordinadora d'un dels
grups d'autogestió de dones que reben microcrèdits; la nostra
estimada Fathima, que ens cuina dia sí, dia també... I d'altra
banda, naturalment, els beneficiaris: la T. Renuka, estudiant d'un
centre de reforç, que va aprobar la selectivitat índia amb la
millor nota de la seva promoció; la Kasthuri, que amb l'ajuda d'un
microcrèdit va adquirir eines de carpinteria amb les quals va montar
el seu propi negoci; o la Sambhavi, d'onze anys d'edat, que també
estudia a un dels centres de reforç on nota que el seu nivell
d'anglés, mates i tamil ha pujat notablement.
Bé, tot
això es diu molt ràpid, però si hem de parlar de les dificultats
la més comú, sense cap mena de dubte, ha sigut aconseguir que les
persones entrevistades parlessin de manera mínimament espontània i
sense donar la impressió que venien d'algun funeral. Ens hem trobat
amb molta gent que, un cop davant la càmera, esborrava el somriure
de la cara i deixava anar un discurs que semblava aprés de memòria.
Fins i tot va haver-hi un cop en el qual unes noies d'un centre de
reforç, que sabien que anaven a ser entrevistades, van arribar amb
un maquillatge digne de cerimònia nupcial (sí, amb purpurina i
tot). Res, però, que un equip tan motivat i eixerit com el nostre no
hagi pogut solucionar.
Finalment,
hi ha aquella feina que queda més a les mans de la casualitat que no
pas a les de la planificació, el treball artístic. El Pepe, amb la
seva càmera, que és ja una extensió del seu cos, és un depredador
d'aquestes imatges que poden sorgir en qualsevol moment i que la
resta del grup, amb certa malícia, anomenem de
relleno, però que són en realitat una
part fonamental del reportatge doncs mostren l'essència de la vida
aquí a Vedanthangal i, de ben segur, us deixaran a tots bocabadats.
Pròximament:
Laia Foundation. La pel.lícula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada